25.06.09
Be París ja és alliberat.!!! ...
Bé, París, la immortal i eterna ciutat de París, la ciutat de l´amor, era ara convertida en la ciutat de la llum, doncs ja havia estat alliberada de la foscor.!!!
Tot un gran triomf per nosaltres, i jo crec fermament, que també ho va ser juntament amb París, el gran triomf de la resta del Món, l´alliberació del Món, del nostra Món, del Món que nosaltres coneixíem, de la generació d´aquells moments, de la nostra època, dels que ho vam viure. Per nosaltres "l´alliberament de París", era la clau del començament del final del Nazisme i del Feixisme. I així ho va ser.
La ara simbòlica ciutat de la llum, París!, va ser veritablement i incontestablement, una llum d´esperança per a la civilització d´occident, per Europa, per el Món, era la nostra llum del futur, (una llum mare/fill), una llum que va parir el futur com si sigués un fill. La mare que ha viscut plena de sacrificis i penalitats, i encara és capaç de donar a llum el futur, la vida, LA LLUM que finalment havia vençut la força tenebrosa del mal, instal·lada en el poder de les nacions.
És aquest record que ens resta latent, una cosa que més ó menys tothom guarda o coneix, pels documents, per la història... Tots més o menys tenim una imatge col.lectiva d´aquella gran "Eufòria", en la que ens vam veure immersos molts de nosaltres, directa o indirectament.
Jo recordo quan varem ser rebuts com a vencedors conjuntament amb els "Exercits Aliats", enmig de multituds agraïdes, de lloances i d´aplaudiments. Ara imagineu-vos el moment indescriptible, plors i crits d´alegria, d´un sentiment de plaer nostra, i de les gents, que eixia alhora dels cors i les ànimes satisfetes, d´una exaltació popular incomparable.
" . . . No debemos dejarnos guiar por los acontecimientos ocasionales, los dones de la fortuna, los giros caprichosos del destino, pues sólo son el resultado de la coincidencia de circunstancias externas que, similares a las cimas de las montañas, son las primeras que saltan a la vista. En cambio, precisamente aquellas experiencias mínimas, aquellos acontecimientos interiores a los que no damos importancia, son los que con más claridad muestran la totalidad del carácter de un individuo, pues se desarrollan orgánicamente según la naturaleza humana, mientras que los otros no le pertenecen, sólo están unidos con él de forma inorgánica . . . "
Friedrich Wilhelm Nietzsche
Escrito el 18 de septiembre de 1863
Aquells moments van ser inoblidables per tots els que ho vam viure, ens varen rebre les F.F.I. (Forces Franceses de l´Interior), que reconeixien els nostres grans esforços i sacrificis en la lluita, uns esforços que varem fer duran els tres llargs anys que va ser ocupada França, uns moments que jo, no podré oblidar mai, per molt de temps que encara visqui.
Amb "Paris ja alliberada", els Exercits dels Aliats varen continuar cap el Nord de França, i arribant a les “Ardenes” va ésser altre vegada que ens vam trobar amb la crucialitat d´una Batalla que va tornar a marcar la història recent d´Europa, aquesta batalla que tots coneixem com “la Batalle de les Ardenes”, que per cert, allà els Nazis varen fer el seu gran i últim esforç, ja que "la Alemanya es veia vençuda".
Ara explicaré més encara, des del meu punt de vista subjectiu, tal i com jo vaig viure aquests fets de la història, però insisteixo, que jo no voldria pas ferir a ningú que tingui ideàs diferents a les meves, o que no ho va viure com ho vaig viure jo.
Tots nosaltres, els que varem estar lluitant conjuntament amb els “Maquis”, la (GE), i amb col·laboració amb les "F.F.I.", i inclús també els homes que venien de "l´Àfrica" , amb unes tropes republicanes desembarcades en el Sur de França, i que venien de prendre part a la "Batalla de Tobruk", protagonitzada pel general anglès "Montgomery" el (1r Vescomte Montgomery de El Alamein, Bernard Law Montgomery), que va obtenir la Victòria i es va imposar conjuntament amb els seus homes, tot derrotant a l´enemic, el general alemany "Rommel", (Erwin Johannes Eugen von Rommel) i les seves tropes, "Àfrica Korps".
Doncs, entre tots pegats ens varem ajuntar i organitzar per seguir treballant per l´alliberament d´Espanya del Feixisme del Franco, tots plegats ens varem concentrar a "Toulouse", mentres nosaltres estàvem a "Toulouse", va arribar una ordre dictada pels "Aliats", manant-nos explícitament, de que: "nosaltres, no ens podíem organitzar en contingents de forces per anar alliberar l´Espanya del Franco", (jo mai podré entendre el perquè d´aquesta ordre que va arribar dels Aliats!!!).
Bibliografia:
- Moradiellos, Enrique (1990). Neutralidad benévola. El Gobierno británico y la insurrección militar española de 1936. Oviedo: Colección El Basilisco, Ed. Pentalfa. ISBN 84-7848-429-9.
El que ens van dir: és que l´Ordre que nosaltres teníem era de no estar a menys de 150 Km. de la Frontera amb Espanya.
Los Aliados
Desprès de tants i tants anys, jo no entenc encara el perquè de tot plegat, ja que s´estava alliberant a tota Europa del Nazisme i del Feixisme, com pot ser que finalment a nosaltres no s´ens ajudes?
Com no es podia seguir encara una miqueta més la lluita, per tal d´alliberar també l´Espanya de l´últim reducte del Feixisme, un Feixisme que encara existia a Espanya amb la "Dictadura Franquista"?
En ciertas cosas, el diablo siempre es neutral!!!
... Y es por eso que me gusta tanto la poesía: porque es tan eterna. Mientras haya gente, se podrá recordar palabras y combinaciones de palabras. Nada puede sobrevivir a un holocausto salvo la poesía y las canciones. Nadie puede recordar una novela completa. Nadie puede describir un filme, una escultura, una pintura. Pero en tanto y en cuanto haya seres humanos, las canciones y las poesías pueden continuar...
*James Douglas Morrison 8 de Diciembre de 1943 - 3 de Julio de 1971.
Oda a los ángeles - (poema inspirado en Brian Jones)
Soy un habitante de una ciudad
Acaban de darme el papel
del principe de Dinamarca
Pobre Ofelia
Los fantasmas que él nunca vió
Vagando hacia su funesto destino
En un candelabro
Vuelve, guerrero valiente
Sumérgete
En otro canal
Una cálida piscina resbaladiza
Dónde está Marrakesh
Bajo las caídas
el vendaval
dónde han ido a parar los salvajes
al atardecer
monstruos del ritmo
Has dejado tu nada
para enfrentarte
al Silencio
Espero que te hayas ido
con una sonrisa
Como un niño
En la plácida frontera de un sueño
El hombre ángel
se enfrenta a las Serpientes
con manos y dedos
Y ha acabado por reivindicar
esta alma benévola
Ofelia
Se va, empapada
en seda
Sueño
de cloro
Testigo
loco ahogado
El salto, el trampolín
la piscina
Eras un luchador
una musa adamascada y almizclada
Eres el sol
desteñido por la t.v. de la tarde
Sapos cornudos
francotirador de pupila amarilla
Mira a qué te ha conducido
Al paraíso de la comida
con los caníbales
y los judíos
El jardinero descubrió
El cuerpo, inerte, flotante
Rígido y feliz
De qué verduzca materia
Estabas hecho
Agujeread la piel
de la diosa
¿Apestará
Cuando ascienda a los cielos
A través de las salas
de música?
Ninguna posibilidad
Réquiem por un grande
Esa sonrisa
Esa mirada de sátiro
porcino
se ha elevado saltando
al barro.
*Lewis Brian Hopkin Jones 28 de Febrero de 1942 - 3 de julio de 1969 .
Manuscrito: En el día de hoy, cautivo y desarmado el ejército rojo, han alcanzado las tropas nacionales los últimos objetivos militares. la guerra ha terminado. Fdo. El Generalísimo.
(Enlace para oír el último parte de guerra y discurso de F.Franco):
Franco preside su primer consejo de Ministros
Passant el temps i a força de pensar el perquè no es va aleshores, encara seguir una miqueta més, per tal d´acabar finalment de netejar tota Europa de la més mínima influencia del perniciós Feixisme, arribo a la meva conclusió (Què jo imagino!!!), que va ser pels interessos que a la força havien de tenir els Nord-americans, unes bases aéreas per a l´Aviació, amb la idea de desprès poguer fer front i controlar a la Unió Soviètica, que els Americans veien com un altre "Enemic fred", de "La era d´Estalin", principi i propiciador a la "Guerra Freda".
Enfrentamiento ideológico, político y bélico que se dio entre Estados Unidos, quién representaba al bloque capitalista, y la Unión Soviética, la cual representaba al bloque comunista. Esta se llama así debido a que fue una guerra de ideologías, y durante esta los países no estaban dispuestos a enfrentarse en una guerra nuclear, por lo que solucionaron sus intereses en los países periféricos. España era uno de ellos.
Una "Unió Soviètica" que començava a sorgir com una superpotència, i dels "Estats Units d´Amèrica" que ja era la superpotència del Món per antonomàsia. A causa de tots aquests interessos i baralles fredes d´aquestes dos poderoses nacions, per la pugna de ser una o altre d´elles, la més forta i superior. Aquestes dos grans super nacions i els seus fets transcendents d´influencia i interessos pol`tics, van propiciar els esdeveniments i en van ser els escriptors de la història, amb unes cartes que ells van marcar, del tot el present i el futur del Món en les seves mans, tal i com va anar, i tal i com ens va afectar realment al final de tot a nosaltres exiliat de la REPÚBLICA.
Per això, i d´ acord amb el context internacional, intel·ligentment el "Franco" sabedor de la posició, immillorablement estratègica "d´Espanya" en l´incipient començament de la "Guerra Freda", i aprofitant-se de la situació política internacional, va prendre partit pel que més l´hi va interessar, i va deixar fer a n´els "Nord-americans" mitjançant pactes secrets, a canvi de la no intervenció, fer les bases aéreas que ells volien tenir, sabedor com era també, que d´aquesta manera ell i la seva "dictadura", esdevindria intocable, utilitzant els argument d´aliança amb "Estats Units d´Amèrica" en contra del "Comunisme", a causa de l´ajuda que va rebre Espanya del "Exercit Vermell", amb l´enviament de tropes en contra de "l´Alçament Nacional" dels militars Franquistes i d´altres institucions per doblegar el seu poder i força, el poder "dels Nacionals"!!! Pel fet de que el Comunisme havia sigut aliat de la República, i sempre enemic "Del Movimiento Nacional".
La gent jove d´ara, segurament que no fan memòria molts d´ells, de “Torrejon de Ardoz” i de altres "bases aéreas", inclús es pot trobar en la història bibliogràfica moltes coses relacionades amb "Relaciones España-EEUU: La Bomba de Palomares" , que i feia? "l´avió que va caure a les costes d´Alacant" i que portava una "Bomba Atòmica"?, si, si, si, una "Bomba Atòmica!!!", no és pas una cosa que jo ara m´inventi "s´en va parlar molt en el seu moment". O també pot interessar-vos:"EEUU: El cas de la bomba termonuclear desapareguda" o també "La bomba atòmica que va planejar Franco".
Encuentro entre Dunn, Artajo y Franco
Encuentro ente el embajador de Estados Unidos, James Dunn, el ministro de Asuntos Exteriores, Martín Artajo, y Francisco Franco, en 1953, en el marco de los Pactos hispano-norteamericanos de 1953.
Los primeros años cincuenta supusieron la consolidación definitiva del franquismo.
Durante estos años, la vida española se caracterizó por la división entre vencedores y vencidos, la represión política, el exilio de miles de personas, las privaciones y el aislamiento internacional.
- En política exterior, finalizó el aislamiento internacional del régimen. En 1953, en uno de los momentos más tensos de la guerra fría (estaba finalizando la guerra de Corea), España firmó tratados con Estados Unidos: se permitía la construcción de bases militares estadounidenses en suelo español a cambio de ayuda económica. Ese mismo año se firmó un concordato con la Santa Sede. En 1955 se permitió el ingreso de España en la ONU y los países europeos comenzaron a mantener relaciones diplomáticas y económicas. En 1956 se reconoció la independencia de Marruecos.
- En política interior la década de 1950 supuso el declive del poder político de los falangistas y el comienzo de la actividad de los grupos católicos. La Ley de Principios Fundamentales del Movimiento (1958) eliminó los aspectos más fascistas del régimen. A pesar de esto, se mantuvo una férrea dictadura basada en el rechazo de la democracia y de la libertad de expresión.
- La situación económica mejoró ligeramente con el relajamiento de la política autárquica y la llegada de los créditos occidentales tras el fin del aislamiento.
Sin embargo, persistieron los problemas económicos, aunque ya no fuesen años de hambre como los de la posguerra. Esta situación provocó las primeras huelgas en la minería asturiana y otras protestas en grandes ciudades como Barcelona o la Universidad de Madrid. La protesta social estudiantil tomó el relevo de la protesta política que había encabezado la guerrilla rural (maquis) en los años anteriores.
Son coses que sempre quedaran en el dubte, del perquè de les guerres, tot són coses d´aquelles egoistes en les que les Nacions i algunes persones, fan tot el possible i impossible per tal de treure tot el profit, encara que sigui de la sang o del patiment de persones innocents, no importa pas el que pot costar el guanyar una guerra, que lògicament es sang del poble, molt poques vegades perden la vida els interessats directes, polítics o altres, normalment sempre els que surten perdent son els ciutadans, jo pocs polítics he vist morir en les guerres.
Ara crec que ja m´estic embolicant amb això dels polítics, ara ja fa molts anys, (però potser no pas tants) penso que si que van existir bons polítics que lluitaven per la idea del benestar i progrés dels pobles de totes les Nacions.
Vaig començar explicant-vos les meves memòries perquè per mi encara són tant reals com el primer dia, espero que les copseu amb la intensitat que crec que han de merèixer, i de la que jo puc ser capaç de traspassar-vos tant bé com puc, no permeteu que la relativa distància en el temps faci que desmereixin per vosaltres els joves, la vostra atenció.
Havent tornat (per sort!!!) a Catalunya, la meva estimada CATALUNYA, una Catalunya de la que com sabeu, vaig haver de fugir per la força, i ara que no fa massa temps vaig poguer estar de tornada duran un determinat temps, he pogut adonar-me, que si en l´any 1945, els que en aquell moment teníem la idea de seguir aquella lluita d´alliberació arreu d´Europa, per acabar d´alliberar Catalunya i Espanya del Franquisme.
Segurament ens haurien aniquilat amb molta facilitat, ja que vaig poguer constatar els nius de metralladores que estaven preparades i completament construïdes en moltes parts estratègiques, i ara encara es veuen, nosaltres, que segurament hauríem sigut pocs i ens hagueren rebut amb una calorosa benvinguda de trets i metralla, ja que l´aniquilació era el més probable.
Tot demostra que el Franco estava molt assabentat de que volíem anar a treure la seva cadira, i a ell mateix de l´escena en que s´havia empoltronat, per alliberar del seu Feixisme la nostra estimada terra.
Amb sort podré seguir explicant les meves memòries tot intentant de no possar-me en política, ja que jo no voldria pas faltar el pensament dels que no pensen com jo.
