16 Mar, 2009

Una abraçada als compas de El Salvador!

Enviat per laurapelay 16:17 | Enllaç permanent | comentaris (0) | Retroenllaços (0) | General

He visitat dues vegades El Salvador. Aquest mínuscul país sempre m'ha atret i conec força bé la seva gent. Aquesta matinada he estat seguint els resultats de les eleccions presidencials, peró fins ara al migdia no he gosat escriure res. No m'ho podia creure. M'ha costat assumir que el canvi ha arribat, d'una manera molt ajustada peró que finalment l'esquerra governarà aquest minuscul país centreamericà de poc més de 4 millions de persones, un país que té més residents a l'extranger que a l'interior. Sembla que a Amèrica les coses es mouen, i és el moment per no abaratir el somni de milers de salvadorencs que han lluitat durant molt anys per la seva dignitat, en un país empobrit, que fa servir el dòlar com a moneda.

Als compas de El Salvador amb qui he compartit pupusas,cerveses i algun ron els desitjo sort i que disfrutin del moment. Ara tots els somnis estan a a la mà. D'aquí un temps el pragmatisme governamental els farà decebre, els farà molt sovint renunciar als seus ideals...fins i tot pensaran que tot alló per el qual han lluitat no val la pena...aleshores és el moment de mirar endarrera i veure com han viscut fins ara, per revalidar el seu compromís amb l'esquerra. Estigueu tranquils. Aquesta malaltia l'hem patida tots, peró sempre s'ha d'anar endavant.

A Mauricio Funes i la seva "formula presidencial" els demano valentia. Valentia per oposar-se als TLC, per oposar-se a la privatització del seu país, per educar, per donar futur als seus ciutadans.

Avui m'agradaria estar a San Salvador. Veure les cares de felicitat del Jaime Rivera, del Santiago Flores...anys de lluita de guerrilles a la selva per arribar fins aquí. I tanta gent que s'ha quedat pel camí. A tots ells una abraçada ben forta i sort!

12 Feb, 2009

Neix l'Euroregió Sindical: un espai per compartir

Enviat per laurapelay 13:16 | Enllaç permanent | comentaris (0) | Retroenllaços (0) | General

El passat 4 de febrer es constituia a Palma de Mallorca, la Euroregió Sindical. Amb la presència d'UGT i CCOO de País Valencià, Aragó, Illes Balears i Catalunya i de sindicats del Llenguadoc Rosselló i Migdia Pirineus, hem articulat un espai sindical allà on existeix un espai economic. El principal eix de mercaderies es troba en les coordenades València-Barcelona, i els pols universitaris entre Toulouse i Barcelona. La Unió europea ja ha establert les euroregions com l'espai on s'aplicarà les polítiques de subsidarietat i on s'articularan part dels fons europeus. Per aquest motiu és imprescindible la constitució d'un "lobby" sindical que treballi per aportar les nostres demandes en temes com infraestructures o comunicació.

També vull posar èmfasi en la importància que té en aquests moments i com proclama la Declaració Fundacional de l'Euroregió de desenvolupar pols que puguin anar més enllà i en un futur facin de pont amb la mediterrània.

Vull posar en valor la voluntat sindical. Més enllà de les disputes polítiques - València i Aragó no estan a la Euroregió- els sindicats hem fet un esforç per compendre que l'espai pels treballadors i treballadores era massa important per deixar-nos endur per inèrcies i baralles.

Finalment i personalment per a mi és una satisfacció haver aconseguit coordinar-nos amb aquelles regions en que tenim una llengua amb comú.

Ara només ens queda engegar la feina, tal i com farem el pròxim 6 de març a Barcelona reclamant la interconnexió ferroviària i que l'Euroregió sindical sigui una bona eina al servei de la classe treballadora.

18 Des, 2008

65 hores. Millons de gràcies!

Enviat per laurapelay 11:56 | Enllaç permanent | comentaris (0) | Retroenllaços (0) | General

Esgotada. Així hem va agafar la trucada de la Maria Badia, Eurodiputada del PSE comunicant-me que la directiva de les 65 hores havia caigut.Estava tan cansada que no hem vaig fer la idea de la magnitud de tot plegat fins que a la nit, després d'anar a la SER per comentar la jugada tornava sola en cotxe cap a casa. El dia abans havia anat a Estrasbourg a manifestar-me amb sindicats de tot Europa i després el dia hem va engolir per la magnitud de la notícia. Hem guanyat el primer round peró no la batalla.

Peró la satisfacció és total. Saber que quan a la gent l'hi toquen alló que es fonamental, respon. Que no estàs sola . Que hi ha un mínim comú denominador que no estem disposats a cedir: el de la dignitat a la feina.

I sobretot la satisfacció de saber que no som éssers passius. Que no ens resignem a anar a votar cada 4 anys. Que la nostra papareta no és un xec en blanc..que demanem responsabilitats i que sabem perfectament qui respon i qui no.

Millons de gràcies: als eurodiputats catalans que en tot moment vàren estar al nostre costat i ens van informar pacientment, a l'Alejandro Cercas que ha lluitat fins el mateix dia de la votació, a la CES per que va saber palpar el sentiment de la gent i es fa enfrontar directament, als eurodiputats que han trencat la disciplina del seu grup parlamentari i han votat contra els seus governs, a la gent de l'estructura del sindicat, d'acció sindical, internacional, l'Avalot i premsa per demostrar que es creuen el que fan, peró sobretot gràcies als delegats i afiliats, als ciutadans i ciutadanes que des de els seus llocs de treball ens vàren ajudar a moure el <<cotarro>>. Que ens vàreu enviar missatges de suport, que vàreu participar a l'enviament massiu de mails als eurodiputats, i vàreu participar a la mani virtual. A tots vosaltres gràcies...per no permetre que demà visquem una mica pitjor que avui. Sempre endavant, per que al sindicat anirem obrint pas!

28 Oct, 2008

OBAMA: L'AUDÀCIA DE L'ESPERANÇA

Enviat per laurapelay 20:01 | Enllaç permanent | comentaris (0) | Retroenllaços (0) | General

Hope. Hope in the face of difficulty. Hope in the face of uncertainy. The audacity of hope!In the end, that is God's greatest gift to us, the bedrock of this nation. A belief in things not seen. A belief that there are better days ahead.

Barack Obama 2004

Esperança. Esperança davant de la dificultat. Esperança davant la incertesa. L'audàcia de l'esperança! En definitiva, aquest és el gran regal que Dèu ens ha donat, els ciments d'aquesta nació. Creure en alló que no es veu. Creure que ens espera un futur millor.

ESPERO QUE QUAN ESCRIGUI EL PRòXIM POST D'AQUEST BLOG SIGUI ELECTE COM A PRESIDENT DELS EEUU, BARACK OBAMA.

3 Oct, 2008

7 O TREBALL DIGNE

Enviat per laurapelay 12:55 | Enllaç permanent | comentaris (0) | Retroenllaços (0) | General

Segurament quan els organitzadors vàren idear el Dia 7 d'Octubre com a dia internacional pel treball digne, creien que el panorama seria diferent.

Avui, tots aquells que pensaven en el poder indefinit del capitalisme i la seva indestructivitat es miren perplexos l'evolució dels darrers dies.

És hora de recordar, que des de ja fa molts anys, a Seattle, un grup de joves compromesos va alertar que el denominat consens de Washington, estava tocat de mort i que com tot el sistema financer es troba amb un context: en el món i la humanitat. Recordo una samarreta que he tingut durant molts anys -me la vàren portar la meva germana i el Cesc Poch des de Genova on es celebrava una cimera del G-8- i que deia textualment que ells eren 8 persones i nosaltres 6.000 millons. Els "gurús" economics s'han rigut històricament d'aquest moviment pensant que érem uns analfabets.

Peró la intuició i el sentit comú guanyen a les estadístiques sempre. 900 millons de persones patint gana, 3000 zones franques industrials, millions de persones vivint amb menys de 2 dólars al dia...aquesta és l'obra mestra del capitalisme.

Demanar ajuda a l'Estat segurament deu haver estat l'estocada ideologica a un sistema financer que no serà el mateix de sempre mai més.

El 7 d'octubre i durant moltes hores la gent sortirà en diferents modalitats al carrer. L'hem trepitjat tantes vegades que sabem com fer-ho.

Sabem que la intuició i el sentit comú són les millors armes. Sabem que volem treball digne per a tothom i que el volem ara. Sabem que no podem treballar 65 hores a la setmana...sabem quin món volem i aquesta vegada que riguin...que l'aconseguirem.

MANIFESTACIÓ: 7 OCTUBRE Plaça Urquinaona.18.30h

17 Set, 2008

OBAMA AND McCAIN 08

Enviat per laurapelay 14:09 | Enllaç permanent | comentaris (0) | Retroenllaços (0) | General

5 de setembre de 2008, aeroport internacional de los Angeles. Mentre espero el vol que hem tornarà de vacances, la terminal està absolutament en silenci. Tothom, pilots, tècnics, hostesses..., està pendent de les pantalles de televisió repartides al llarg del passadis. Escolten a John Mccain, en el seu discurs d’acceptació de la nominació republicana a la Casa Blanca. Dies abans, en el Death Valley de California, sopant ens haviem quedat sols en un restaurant. Tothom, nosaltres ens hi vam afegir, era davant de la TV escoltant el ja històric discurs de Denver de Barack Obama.

Explico aixó per que se'm fa impossible pensar aquesta mateixa escena a l'aeroport del Prat o a qualsevol altra punt del país. Moltes vegades tenim perjudicis i només viatjant es trenquen determinats tabús

Obama, ha conseguit captivar-me. Hem vaig empassar quasi bé tot el discurs de la Convenició democrata, i vaig veure la gent absolutament il·lusionada. És capaç de parlar amb el mateix llenguatge dels americans conjugant individualisme amb responsabilitat comuna, i fer un discurs que a amèrica podem definir d'esquerres. Mai no havia sentit en un discurs d'aquest calibre parlar tantes vegades dels treballadors i treballadores. Va fer una aposta decidida i concisa per a igual treball igual salari (...is the time to keep the promise of equal pay for an equal day's work...), per les energies renovables i va esmentar els veritables herois, les persones que dia a dia lluiten per sobreviure. Obama hem va captivar igual que els seus voluntaris a qui vaig tenir la ocasió de conèixer. Esperança i il·lusió a dojo. Com va acabar el seu discurs "We cannot walk alone," mai no caminarem sols.

4 Ago, 2008

Avui sona l'adaggio d'Albinoni a Srebenica

Enviat per laurapelay 11:40 | Enllaç permanent | comentaris (0) | Retroenllaços (0) | General

Divendres al migdia, com si l'agost ens volgués portar bones notícies, el 3/24 interrompé la seva emissió per portar-nos a la Haia. Allà s'iniciava el procés contra Radovan Karadzic qui fou un dels responsables de la neteja étnica a Bosnia Herzegovina.

Recordo aquell estiu, quan a la plaça Major de Montblanc a les 7 puntualment sonava l'adaggio d'Albinoni, en protesta contra la guerra dels balcans.. Com una espècie de premonició dijous als vagons de la RENFE tornava a sonar pel fil musical...quines notes més precioses per tanta ignominia.

Quan acabà la 2na Guerra Mundial sota la fàcil paraula del "mai més" i tal i com dicta la Carta de San Francisco "nosaltres els pobles" haviem de crear la més gran organització mundial que havia de vetllar pel nostre futur. Aquesta mateixa organització, la ONU fou la que -permet moltes guerres -va abandonar la població civil d'Srebenica a la seva sort quan els cascos blaus holandesos vàren marxar. Quin precedent per a la història i quina lliçó pel futur.

I quina confiança per a tots nosaltres: al mateix cor d'Europa, la que és desagnà fa 70 anys vàrem permetre que el que ja a la primera guerra Mundial s'anomenava el "vesper dels Balcans" resorgís amb més força i tots els fantasmes fraticides ressorgissin.

Massa cops a posteriori hem dit i hem alçat una veu dient que mai més hem de tolerar catastrofes com aquella.Ho hem fet tants i tants cops que la reiteració ha tret valor a la paraula. Trist consol pels morts d'Srebenica i tota aquella guerra. Lamentable final veure com Milosevic moria a la presó sense escoltar el veredicte.Peró potser aquest cop tindrem justícia i Karadzik sentirà la sentència del món. Llàstima que altres com ell, els responsables de la guerra del Darfur, Palestina, Afganistan..no saben ni per on cau la Haia...

Si mai escolteu l'adaggio l'Albinoni,us entrarà una melancolia important. Recordeu els morts d'Srebenica, pensant peró que potser per fi la impunitat romandrà estingida.

20 Jul, 2008

"No surrender" Bruce...

Enviat per laurapelay 21:37 | Enllaç permanent | comentaris (0) | Retroenllaços (0) | General

Permeteu- me que avui faci un post personal. Ahir a la nit fou una gran nit. Com sempre no ens va decepcionar...per alguna cosa és el Boss. Va començar la nit cantant la mítica "No surrender" és a dir "No et rendeixis", per anar desenvolupant un cant a la vida: als drets civils de les persones, a la pau, a l'amor...pel mig un The river que alguna llàgrima va fer caure i per acabar en una de les darreres cançons amb "American Land" una cançó tot recordant que Amèrica fou feta per jueus, italians...els que ahir eren immigrants i que avui són ciutadans.

Barcelona i Catalunya té una história d'amor amb Springsteen. I no m'extranya, Cap estrella del firmament és capaç com ell d'entendre on canta: una senyera i una bandera nordamericana presidint l'escenari i un líder de masses integrament intervenint en català. Respecte absolut cap a la nostra llengua i el país. Molts polítics haurien d'apendre d'ell.

El Boss segurament és dels darrers grans rockers. Rock en estat pur...al setembre farà 60 anys...Només vull una cosa: Bruce "No surrender" no et rendeixis per que segurament et necessitem més que mai!

17 Jun, 2008

EUROPA: Despotisme Il·lustrat .

Enviat per laurapelay 19:45 | Enllaç permanent | comentaris (0) | Retroenllaços (0) | General

La Directiva coneguda com la de les 65 hores no ha fet més que posar en alerta a bona part de la ciutadania. Aliens al que passa a Europa, els ciutadans es resignen a votar cada 5 anys un Parlament que després poca cosa sabem el que fa.Perono tota la culpa és de la ciutadania. Recordeu quan vàreu votar per la Constitució Europea? Catalunya va dir que sí al igual que l'Estat.Després vingué un nou despotisme il·lustrat, és a dir que els que en deuen saber es tanquen primer a Berlín i després a Lisboa per saviàment dir-nos que tenim un nou Tractat i hem d'estar d'enhorabona. Primer participem, després imposen.

Ara amb la nova proposta de Directiva, la Comissió no fa res més que seguir la lògica estatal. És a dir: si a Europa els ciutadans i ciutadanes som capaços d'escollir a gent com Berlusconi, Sarkozy...després tindrem el model d'Europa que ells volen ,evidentment

És aleshores quan la majoria de ciutadania gira el cap direcció als sindicats: que ens hi hem d'oposar, on som...els sindicats com a garants de la llibertat. Moltes vegades cal preguntar-se quantes d'aquestes persones tan exigents amb els problemes són afiliats i persones que si convoquem una manifestació estaran disposades a gastar hores venint-hi.

Evidentment la CES estarà al seu lloc.Donarà la cara, sense cap dubte. Potser perque la darrera cosa que ens queda als ciutadans i ciutadanes són els sindicats.

19 Mai, 2008

Mil dies amb PM

Enviat per laurapelay 10:15 | Enllaç permanent | comentaris (0) | Retroenllaços (0) | General

Suggerent títol aquest, que narra els mil dies viscuts com a president de la Generalitat de Pasqual Maragall.Escrit a modus de crònica d'un dels seus col·laboradors més estrets, en Jordi Mercader, el llibre té una estructura més o menys caótica similar al que l'autor defineix a la legislatura: muntanya russa.

Molts cops a les coses per donar-los valor les has de mirar des de la llunyania. El torn de la història que va protagonitzat Pasqual Maragall és valorat actualment de mode molt més positiu en aquests moments que quan governava. El primer president socialista de la història de la Generalitat de Catalunya moderna, l'home de l'Estatut, del Pacte Nacional per l'Educació, del primer acord d'esquerres...el líder genuí vilapendiat no només per l'oposició si no que pel seu propi partit, sen's plasma com un personatge solitari, humà peró convençut que el país en majúscules era més important que ell mateix com a polític. La política com a finalitat comuna no com a finalitat personal.

Fa uns mesos llegia el primer volum de les memòries del President Pujol i feia una reflexió sobre la necessitat de liders. Amb la retirada de Pasqual Maragall i Pujol, s'acomiaden els grans líders de la Catalunya del s.XXI. Potser passaran els anys i quan es retirin podrem dir que en aquests moments també tenim dirigents a l'alçada de les circunstàncies...l'actualitat tossudament ens ho denega.

29 Abr, 2008

Israel/Palestina: Estat de por. Final

Enviat per laurapelay 13:29 | Enllaç permanent | comentaris (0) | Retroenllaços (0) | General

Avui acaba aquest seguit de cròniques del que fou el viatge de la delegació de la UGT de Catalunya per Israel i Palestina. El darrer dia, l'Histadrout havia organitzat unes jornades a Beer Sheva amb sindicats dels 4 Motors i els companys del sindicat palestí. D'igual a igual i davant 400 delegats israelians tots tinguerem la paraula. Una paraula fou recurrent: shalom, pau. Perque en aquella sala, els dos líders sindicals amb veu clara i nítida apostaren per que els seus nèts no visquessin la situació actual i es vàren conjurar perque els valors de fraternitat entre els seus dos sindicats mai es perdessin. El sindicat israelià passa una part de la quota dels treballadors palestins que treballen a israel al palestí i així es compensa la injustícia històrica.

De tot el viatge hem quedo en un moment: en el check point de jericó amb soldats i tancs per tot arreu, es trobaren el Maurice, israelià i lider de l'Histadrout amb el Wahel líder de la PGFTU. S'abracaren emocionats perque feia molt de temps que no es veien, davant l'atenta mirada dels soldats palestins de l'altra cantó de la barrera. Com els hi vaig dir a la jornada de Beer Sheva i avui a les portes del 1r de maig reivindico aquesta humanitat és el patrimoni indiscutible del sindicalisme. Ni Hamàs, ni el Govern palestí ni l'israelià, ningú ens el pot pendre per que en el fons és la internacional, la pàtria dels humans.

22 Abr, 2008

Israel/Palestina:Estat de por.2na part

Enviat per laurapelay 11:49 | Enllaç permanent | comentaris (0) | Retroenllaços (0) | General

Per començar aquesta segona part us explicaré quelcom que pot ajudar entendre aquesta situació de por: els pares del Daniel, el nostre interpret hebreu/espanyol, vivien a Hamburg. Entre els dos tenien 7 germans i 15 nebots. Ells vàren emigrar cap a Argentina durant la segona guerra mundial. La resta de la família es va quedar i només saben que moriren gassegats a algun camp d'extermini.

Aquesta és la història recurrent pels Israelians peró els palestins en tenen una altra. Entrem a Palestina pel check point de Jericó. Ens sorprenen uns nenssoldats" armats fins les dents i cara de por, molta por. Passat el tràmit (ràpid per que som turistes amb salconduit del Ministeri de Guerra israelià) entrem a Palestina. Es nota per moltes coses: per una hipotètica frontera amb 2 soldats mal armats i dues banderes palestines, i especialment pel canvi de carretera. Passem d'una autopista perfectament esfaltada a una carretereta de 2na divisió. Aixó és Palestina. El viver de mà d'obra barata pels israelians, nens descalços i gana. Diuen que Palestina és una terra sense poble per un poble sense terra, però de poble sempre n'hi ha hagut un: el palestí que sempre s'ha vist -com els jueus- trait per algú o quelcom. Els àrabs a principis de segle començaren a vendres terres a Galilea als jueus i venent començaren a cavar la seva propia defunció. Avui ens diuen que d'esperança n'hi ha poca. Arafat per alguns lider per altres terrorista, aconseguí unificar els palestins. Després de la seva mort, Al Fatah pagà pel que alguns anomenen " partit de la corrupció"en bona part els seus actes i perdè unes eleccions que guanyà Hamàs, partit que havia aconseguit teixir una gran obra social al seu voltant. Aleshores com una espècie de despotisme il·lustrat, EEUU i Europa decidiren que els resultats electorals són respectables sempre i quan segueixin els seus paràmetres. Així tallaren el finançament de la AP i els palestins tornaren a començar la seva lluita.

Dels palestins i els jueus junts en parlaré a la tercera part d'aquest missatge.

14 Abr, 2008

Israel/Palestina: estat de por. Primera part.

Enviat per laurapelay 13:34 | Enllaç permanent | comentaris (0) | Retroenllaços (0) | General

La setmana passada vaig tenir l'ocasió de participar conjuntament amb el secretari General de la UGT de Catalunya a una delegació dels 4 Motors d'Europa per Israel i Palestina. El primer que et sobta dels israelians és la quantitat de passaports que poden arribar a tenir. Tots en tenen més d'un i quasi sempre són tres o quatre. Aixó com ells mateixos diuen els genera seguretat. La història els ha ensenyat que cal tenir una sortida o un pla B per el que pugui passar. El segon que et sobta és que acaben la carrera universitària als 28 anys (quan aquí fa anys que l'has acabat). Primer fan 4 anys de servei militar i després es dediquen a visitar món. Només després començaran a pensar que volen ser de grans. En el país dels kibbutz hi ha quelcom que va deixar emprenta i es trasllada en la sensació de tenir un objectiu comú: de ser el poble elegit i autoprotegir-se en un perpetú estat de por. El poble elegit del qual es capaç tot un primer ministre com Ben Gurion de deixar el seu càrrec i anar al desert, a Sde Boker, a colonitzar-lo i donar exemple als seus compatriotes.

I la sensació d'inseguretat, els genera una por continua. El mur que han creat per separar-se dels palestins fa petit el mur de Berlin. Milers de km de mur amb passos en els quals tracten les persones com a rates. Us imagineu que per anara a la Universitat o treballar haguessiu de creuar cada cop un check point amb soldats armats fins les dents? Aquesta és la realitat dels palestins de Cisjordània. Peró dels Palestins en parlarem un altre dia...

3 Mar, 2008

5 anys del no a la guerra . Ara el 15 de març al carrer altra cop!

Enviat per laurapelay 18:03 | Enllaç permanent | comentaris (0) | Retroenllaços (0) | General

El passat mes de febrer feina 5 anys del potentissim No a la Guerra!. Crec que a la vida hi ha manifestacions que recordes per la magnitud, per ser la primera, per la que t'emociones...Crec que la primera manifestació que recordo plenament fou la de l'atemptat d'Hipercor d'ETA, a part d'evidentment de tots els 11 de setembre de la meva vida. Després vindrien els 1ers de maig, la de l'assassinat d'Ernest Lluch, la de l'Estatut i de les infraestructures... en fi consciència militant d'unes idees i una moral.

Peró si entrem dins les manifestacions que emocionen hem quedo amb dues: la de la vaga general contra el PP i la de la Guerra.

Aquest mes de febrer va fer 5 anys i la vaig viure a Tarragona a la Rambla - on comença i acaba la vida militant a Tarragona-, i la recordo com una catarsi col·lectiva d'un poble que cimentava les seves creences en alló mès humà que podem trobar : la pau i la no violència. Potser és perque feina pocs anys havia visitat amb l'AVALOT l'Iraq i allà vaig començar un viatge iniciàtic amb el món àrab.

Encara que no ho sembli fa 5 anys i recordo també amb angoixa aquell matí que a Catalunya ràdio, l'Antoni Bassas com sempre hem va despertar anunciant les primeres bombes...i amb emoció i orgull (per molt que molts no us ho cregueu) quan el President del Govern va anunciar la retirada de les tropes de l'Iraq.

Però malauradament la guerra continua. A Palestina, a l'Iraq, a l'Afganistan, als Grans llacs, al Darfur...i aquella consciència de ciutadania no pot parar. Per aixó el pròxim 15 de març des de la Plataforma Aturem la Guerra ens tornem a convocar. Perque no hi han guerres de primera i de segona, aquest any malauradament també cal que sortim al carrer.

14 Feb, 2008

Jordi Pujol: Memories i conviccions

Enviat per laurapelay 18:07 | Enllaç permanent | comentaris (0) | Retroenllaços (0) | General

Un altre llibre. Sí, avui us parlaré d'un altre llibre, que he tingut la gran sort de llegir aquests dies.

Mai he sigut pujolista, i quan aquest nadal el tió - que és un tronc molt savi- hem va cagar les memòries de l'ex-president vaig pensar que era un repte. I és així com vaig començar a llegir i canviar els meus prejudicis, primer de l'home i després del polític.

Sempre pots dir que has pogut estar d'acord amb l'ex-president o no hi comparteixes res, peró si que pots concloure que és una vida plena de conviccions. Conviccions pel país, per la llengua, per la cultura, per el cristianisme...ai quin temps que els polítics es movien per conviccions!

Tot estava per fer i tot era possible. Erem responsables de bastir un país i pensar el que necessitariem: una enciclopedia, un banc, un centre d'estudis...i sobretot com ell mateix narra, els sindicats, com a eina imprescindible de cohesió social...

M'ha sorprés que el president narra la creació de CDC com un partit de centreesquerres amb unes profundes arrels socials, i amb un sólid component catalanista.

Altament recomenable aquest llibre per entendre millor una de les grans figures de la Catalunya contemporània. Segurament d'aquest tipus d'homes i polítics en queden pocs.